Diccionari per a ociosos

Hola! Som Marta Pellín i Maria Marín, dues estudiants de 2n de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant.  Aquest blog consisteix en 5 entrades de Diccionari per a ociosos , obra de Joan Fuster; l'escriptor valencià reconegut per ser un dels assagistes més importants en llengua catalana del segle XX.  Com bé ens explica Enric Balaguer en l'obra Prosa i creació literària en Joan Fuster , aquest últim, en Diccionari per a ociosos, es posiciona sobre el món parlant sobre els grans temes de la condició humana. Ho fa amb una estranya combinació d'erudició i d'enteniment –i així ho plasma en el títol, enllaçant "l'oci", és a dir, el divertiment, amb el "diccionari"; el saber rigorós i sintètic–. D'alguna manera, aquest personatge irònic, ens vol fer entrar en el seu joc des del principi.  "Em limito a reunir en volum una sèrie incoherent d'escrits, diversos en el tema i d'extensió desigual, catalogables dins el gè...

La venjança ve després, si puc dir-ho així. Max Scheler ho va apuntar ben clarament en El ressentiment en la moral . La rèplica immediata a una ofensa encara no és una venjança. Aquell qui rep una bufetada i la torna tot seguit sense contemplacions, no es venja. Si més no, en el nostre vocabulari habitual, i en el nostre sistema de valoracions, aquesta reacció prompta i equivalent, disparada contra qualsevol tipus d’injúria, no sol ser designada amb el nom de venjança. Un intercanvi de cops o d’insults és, simplement, una baralla. Però no tothom és prou fort o prou valent per a suportar el risc d’una baralla, ni que sigui merament verbal: l’home acostuma a ser un animal prudent, i procura de no embolicar-se en dificultats sense un mínim de garanties. Quan el matx es planteja entre contendents de forces equilibrades, el combat es produeix sobre la marxa. Qui pot —o creu que pot— encarar-se de tu a tu amb el seu adversari, no dubtarà a apel·lar a la contundència subsegüent: de parau...

Un amic em sorprèn embarcat en la lectura d’una espessa obra medieval. Atònit, em pregunta:  —I això, t’interessa realment? Posa una mica d’incredulitat en el «realment». La seva bona fe —no en dubto pas— em desconcerta. Ell llegeix una altra mena de papers: en tot cas, mai no s’interessaria per un text arcaic i avorrit. Dic « avorrit » perquè per a ell, i per a gairebé tothom, ho seria. ¿Ho és per a mi? He de reconèixer que no: m’interessa. —Sí, m’interessa.  Què vol dir interès ? «Sentiment que alguna cosa desvetlla en nosaltres, el qual ens mou a prestar-li una atenció especial, a ésser-li favorables o desfavorables.» Copio el Fabra al peu de la lletra. Com sempre, el Fabra no defrauda: és concís, complet, encertat. Doncs sí. M’interessa el llibre antic i atapeït, ocupat de problemes caducs i redactat amb una retòrica abstrusa o debolida. —¿ I per què t’interessa? Ara, la veritat, no sé què contestar. O hauria de contestar amb la meva autobiografia. Les ...

L’únic orgull  que trobem comprensible és el nostre. Vull dir orgull en el sentit pejoratiu de la paraula. No crec que hi hagi ningú que sigui orgullós d’una manera ingènua o inconscient. La sobrevaloració dels propis mèrits, l’excés d’estima de si mateix, que segons els diccionaris normals és l’orgull, rarament no són sentits com a sobrevaloració i com a excés . Sabem el que valem i el que som, i no vacil·lem a creure que valem més , que som més . I això, que en altri ens resulta d’una obscenitat intolerable, ens sembla correcte en el nostre cas particular. Per què? Potser perquè davant l’orgull dels altres ens reconeixem desdenyats . La «sobrevaloració dels propis mèrits», l’«excés d’estima de si mateix», ningú no se’ls fa en el buit, en la soledat: ens els fem en funció del pròxim. Com tots els vicis i totes les virtuts, l’orgull no pot practicar-se en l’aïllament, sinó que exigeix la presència d’algú o d’alguns sobre els quals recau. L’orgullós és orgullós en tant que autoafir...

No crec que tingués raó aquell respectable doctrinari antic , quan deia que no hi ha res tan  agradable com contemplar la bellesa sense concupiscència . Això és una idea de vell o d'impotent: de  vell o d’impotent que es resigna a ser-ho. Perquè, si en contemplar un cos adorable no sentim la  «concupiscència» que ens fa desitjar-lo, ¿no sentirem més aviat la ira de no sentir-la, o l’enveja dels  qui la senten? Encara no he arribat a l’edat en què pugui veure’m condemnat per la naturalesa a una  inapetència tan paorosa. Però, si un dia hi arribo, em consideraré ben infeliç. La concupiscència — diguin els moralistes el que vulguin— és la vida.

De vegades penso que la generalització de l’ús dels rellotges portàtils deu haver estat una de les revolucions més profundes de la vida de la humanitat, en l’època moderna. Una revolució silenciosa i lenta, quasi imperceptible en les seves manifestacions, però de conseqüències subtilment acusades. El sentiment del temps ha d’haver canviat d’una manera notable en l’home mitjà, quan aquest ha començat a tenir al seu abast la màquina domèstica o personal del rellotge. El rellotge de sol, el rellotge d’arena, qualsevol altre procediment rudimentari d’enregistrar el pas del temps, eren, segons sembla, unes formes de constatació exteriors i rígides: no arribaven a afectar la consciència de temporalitat que, més o menys instintiva, tenia l’individu. El fet que hi hagués una abundant literatura gnòmica , de sentit lúgubre i admonitori, destinada a ornar els rellotges solars, ve paradoxalment a confirmar això. Les inscripciones típiques dels  vells rellotges de sol recordaven la fugaci...