Orgull

L’únic orgull que trobem comprensible és el nostre. Vull dir orgull en el sentit pejoratiu de la paraula. No crec que hi hagi ningú que sigui orgullós d’una manera ingènua o inconscient. La sobrevaloració dels propis mèrits, l’excés d’estima de si mateix, que segons els diccionaris normals és l’orgull, rarament no són sentits com a sobrevaloració i com a excés. Sabem el que valem i el que som, i no vacil·lem a creure que valem més, que som més. I això, que en altri ens resulta d’una obscenitat intolerable, ens sembla correcte en el nostre cas particular. Per què? Potser perquè davant l’orgull dels altres ens reconeixem desdenyats. La «sobrevaloració dels propis mèrits», l’«excés d’estima de si mateix», ningú no se’ls fa en el buit, en la soledat: ens els fem en funció del pròxim. Com tots els vicis i totes les virtuts, l’orgull no pot practicar-se en l’aïllament, sinó que exigeix la presència d’algú o d’alguns sobre els quals recau. L’orgullós és orgullós en tant que autoafirma la seva superioritat de cara als qui l’envolten. La superioritat aliena —real o fictícia — ens mortifica o ens empipa. Per contra, necessitem proclamar-nos superiors als nostres veïns: sovint, si més no. Amb una mena o altra de superioritat, no importa quina. No se’ns amaga que és una superioritat probablement falsa, o almenys deliberadament exagerada. Però la necessitem. Ens ajuda a anar fent.